el Met al MNAC

[Listening: No doubt – Happy now]

Des que vaig veure que el Met portava a Barcelona varies obres de pintura europea dels segles XVII a XIX, al MNAC, que tenia pendent d’anar-hi. Recordo quan estant a Nova York vam anar al Met i vaig, per primer cop en la meva vida, gaudir d’una exposició d’art q no fos de l’avi (a Boston, gràcies a una assignatura d’art q vaig tenir vaig descobrir q pot resultar molt interessant). Empés per l’interès de tornar a veure aquelles obres i, tb una mica, per les ganes de recuperar una mica de la màgia d’aquella ciutat, no podia deixar de passar-me pel MNAC a visitar l’exposició.

Així és q dissabte, havent tornat de Montserrat, vaig proposar a la Natalia d’anar-hi el dia següent, aprofitant q era primer diumenge de mes i l’entrada era gratuïta. Amb la col·laboració del seu germà (q, curiosament, li va fer la mateixa proposta), la vam convèncer, i junt amb la Lucia hi vam fer cap.

A les 11:30 del matí érem doncs, entrant per la porta de l’atestat de gent museu per, darrere de nuques i monyos intentar veure alguna cosa.
La veritat és q la combinació de q hi hagués tal aglomeració q fes q no es pogués ni caminar, i que havien portat força poques obres i, la majoria menors (en quant a popularitat, mai qualitat), va fer q m’endugués una decepció. No hi havia manera de veure res en condicions i, a més, havies d’aguantar el soroll, les empentes, l’incivisme de la gent… Vam fugir de l’exposició en poc més d’una hora, buscant més tranquil·litat.
Tranquil·litat que vam trobar a l’exposició fixa d’art romànic català (el mateix romànic q molta gent de les terres pirinenques lleidatanes reclama q es tornin a l’origen). Allà, molt més espaiosament i relaxada, vam poder contemplar els retaules dels Pallars (el famós de Sant Climent entre ells).

En fi, que un dia d’aquests, abans del 4 de març que tanquen, intentaré passar-m’hi en un dia normal i pagant, per tal de poder gaudir millor de les obres del Met mentrestant estan a bcn. Encara q poques (moltes menys del q m’esperava, almenys), n’hi havia varies q m’agradaria poder observar amb més temps i serenor.

P.D. Per cert, el Met és el museu que surt a la peli ‘The Thomas Crown Affair‘ (versió del 1998), al començament quan roba el quadre, i al final quan el va a tornar, amb la música de ‘The Sinnerman‘ de Nina Simone.

[Listening: No doubt – Don’t speak]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: