ritmo de la noche

[Listening: El trànsit pluvial de la ronda de dalt]

Parada de bus 1539, 4 de maig de 2010, 19:00. Barcelona.

No sé ben bé què escriure. No sé ben bé fins a quin punt hauria de confesar les pors, la inquietud i el vertigen. Potser és q, per primer cop, la possibilitat de ser llegit em fa ser prudent.

I és q temo q l’honestitat, una de les ensenyes q més passejo i proclamo, sigui contraproduent. No ho ha estat mai, a pesar del q la raó pugui induir a creure a priori. L’honestitat resulta com la poda per als arbres: al començament, al practicar-la, resulta violenta, fins i tot agressiva; a la llarga, però, enforteix el tronc essencial i, d’aquesta forma, també el creixement.

Malgrat les conviccions, fonamentades en l’experiència, sóc ara poruc a l’hora de volcar el q em volta. Pel cap i per l’ànima. La possibilitat de la lectura em fa témer q si cedeixo i escric, el resultat serà el trasvàs de part del neguit intern cap al dubte de si preferiria q el q he escrit romangui inadvertit o, ans al contrari, el q realment pretenc és precisament fer saber.

Pq, en realitat,, si no pot ser així, si no puc ser com sóc, potser és q en realitat manca de sentit, és fins i tot irreal.

És clar q també és cert q probablement no sóc cap metrònom, i la resta de gent segueix el seu propi ritme. Molt probablement l’irreal sóc jo, i algun cop hauria de mirar d’ajustar-me al ritme comú dels demés.

O sigui, q torno a ser on era: on no sé si hauria de seguir les meves conviccions, o bé si hauria d’intentar ser previngut. Dit d’una altra forma, volent significar el mateix: si seguir el meu tempo o si reconèixer q vaig a destemps.

Al cap i a la fi, el q diria és força senzill. Crec q m’he deixat anar, crec q estic permetent-me gaudir sense tenir present la ressaca. Les maratons són estimulants, intenses i encisadores. Però, encara q no vulgui pensar-hi, per molt q ho eviti, fóra bo ser conscient q uns bons fonaments no quallen tenint pressa.

I el q tinc clar és q, en qualsevol cas i encara q l’avinença no hagi de ser perenne, a mi m’agradaria q ho fos. M’agrada gaudir-ne i vull convèncer-me de q és compartit.

Deia q era senzill, però m’ha costat tot el trajecte i moltes taques expressar-ho amb molt poc encert.

[Listening: Converses al ritme del ralentí del motor]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: