La marató de Barcelona 2012

[Listening: el diego ordenant en silenci la cuina després d’haver esmorzat]

Mentre el Diego ordena la cuina, i abans de sortir cap al retiro per a córrer la mitja marató de madrid, vull escriure les sensacions i pensaments que vaig tenir mentre corria la meva primera marató (seria), la de bcn 2012, diumenge passat.

Com escrivia en el post anterior, els preàmbuls a la marató no van anar gaire fins. Em vaig aixecar el dia de la marató a les 5:30, després d’haver passat molt mala nit a causa dels nervis. Em va costar moltíssim dormir-me, i quan al final ho vaig fer, el son no va ser profund. Total, q la final vaig dormir aproximadament 4 escasses hores.

A l’aixecar-me, vaig fer el ritual habitual en dia de competició: esmorzar tres hores abans. Suc de taronja, cereals i no recordo si alguna cosa més (això sí, OBLIGATORI tres visites al lavabo per estar tranquil).  Encabat, un dolo-voltarén, compede, turmellera, vaselina, mitjons anti-ampolles, malles, samarreta dragons 2012, ulleres, gorra, el garmin, el porta-dorsals amb 4 gels i, és clar, les bambes.

Decideixo anar fins a plaça espanya en bici. Així calentaré una mica, cremaré nervis, i tindré una noció de si el turmell va bé (de moment, no dóna cap senyal de vida). Arribo a plaça espanya i em trobo el Mikel, qui m’espera al punt de trobada mentre vaig al guardarropia a deixar-ho tot, tret d’una samarreta llarga de cotó per a llençar als pocs kms. Al tornar ja hi són gairebé tots. Foto dragons, i amb el mikel ens n’anem ja cap a la sortida, havent descartat abans d’hora la samarreta ja (la deixo amb un amic de la katia). Un cop a la sortida, força nervis. No hi ha gens d’espai per a calentar, però tot i així intento anar trotant molt suau per veure què tal el turmell. I segueix sense donar senyals de vida. Humm… començo a pensar q sortiré tranquil, però normal, i que intentaré anar guardant el turmell. Potser aguanta força estona i tot! Les llebres, per fi, les veiem força més enrere; a uns 20 metres per derrere en la gent. Al final decidim amb el mikel q anem tirant i ja ens endollarem a mitja cursa. No ens n’adonem en aquell moment que no podrem, pq suposaria perdre molt de temps (les llebres marcaran sortida al xip minuts més tard q nosaltres).

Sonen força cançons de la meva running track, q em van donant ànims, i el Michel Telló, q tb em posa de bon humor. Entre això, i q el turmell sembla q de moment aguanta, quan sona la sortida jo estic espitat com de costum, sense gaire mal rotllo al cos. Almenys el començament sembla bo.

Els primers kms anem amb el Mikel controlant, a un ritme de 4:30 i a estones envalant-nos. Efectivament, ens anem frenant mútuament i ja comencem a perfilar estratègia. Van passant els primers kms, i entre els garmiins i la seva polsereta amb temps de pas, per quan passem pel camp nou ja veiem q anem avançant-nos al temps plannificat, mica en mica. Això és bo, pq les sensacions en pujada eren bones, i en baixada ens podem permètre no forçar i, així i tot, anar guanyant marge. De seguida tornem a estar a la gran via, i de moment les sensacions son bones. Al passar pel km 10 em sento bé, polsacions lentes, cos poc a poc calent, i m’he espolsat força la mandra q em feia. El tram de gran via, roselló i passeig de gracia es fa ràpid. Pujant veig el coke, i em fa molta ilusió. Recordo la estona llarga de conversa al creuar-nos al FGC, i els meus dubtes de si podria córrer. Llavors encara no sabia tots els condicionants d’última hora, i ara sóc allà corrent :-) El turmell, per cert, ja havia pegat algun toque. A travessera de les corts havia vist just abans de passar-lo el JC, dels patinadors. Al girar-me per saludar-lo, el turmell es queixa. Anant recte bé, però cada cop q el giro una mica… es queixa. Serà qüestió de no girar-lo massa :-$

Bé, passem per St Joan en una volta no esperada, pq pugem fins a St Antoni Marià Claret per arribar fins a cerdenya, baixar per davant la sagrada familia, i per Valencia fins a Meridiana. La cosa encara va bé, sense notar massa esforç. A mitja meridiana, comencem a parlar amb el mikel de com anem, sensacions, etc. Ell va bé, força confiat, i jo de moment no noto res estrany. Ni al turmell (a part de les molèsties puntuals en girs), ni a la resta del cos. A poc d’arribar al gir, a fabra i puig, em trobo l’Alberto Herrero, q està esperant la seva novia. Anem vora mig km xerrant, mentre m’acompanya. Molt content de veure’l, i em distreu força. Però quan em deixa, noto q pago l’esforç de la xarrera. Quan li comento al mikel, no s’estranya gens. Deu pensar q sóc una mica ruc…

Sigui com sigui, arribem al km 21, i jo prenc aigua i el primer gel. Espero q la baixada em permeti recuperar-me de l’esforç babau q he fet, i remuntar. El tram de Felip II i rambla prim se’m fa molt llarg. Creuo el pont de calatrava ja intentant dosificar per veure si puc recuperar l’alé i bones sensacions. I més o menys al començar Rambla prim recupero confiança. Passem pel 23, i tornen a donar aigua. Com? No em mola… em trenca els ritmes, i acabo de beure al 21… Ja veuré al 26, q beure em trenca ritmes sempre…

Però resulta q rambla prim se’m fa molt llarga sense aigua. M’estic deshidratan ràpidament, i ho noto. Per quan arribem a Diagonall mar, cap al 27, encara espero aigua, i em començo a agobiar. Quan, per fi. em donen aigua, intento beure’n poc a poc, sense deixar-me portar per l’ànsia, i em prenc un altre gel. El mikel ja fa estona q va constantment per davant meu, a un metre i mig o dos metres. Arribem a glories, i està a petar de gent. Em recorda a les coronacions del tour, quan els corredors passen entre un túnel estret de gent. Tinc la mateixa sensació de claustrofòbia q sempre penso q han de tenir els ciclistes en aquells moments. Tot i q anima, tb m’agobia. Però bé, de seguida girem i comencem a baixar. Passem pel 28, i noto q les forces ja no van sobrades. Encara no tinc males sensacions, però noto q ja transito pel llindar del límit. O sigui q val més q comenci a pensar seriosament amb el cap, i dosifiqui bé. Per sort, duem una avantatge d’uns dos minuts llargs. Un bon coixí :-)

El mikel cada cop va més fort (o això em sembla a mi), i em diu q té ganes d’arribar la rotonda del fòrum pq, a partir de llavors, ja vas encarat tota l’estona cap a meta. Quedaràn els últims 11 kms més durs, però diu q ja anant cap a meta és una altra cosa. No ho veig gaire clar, però en fi… si ell ho diu.

És pràcticament l’últim q xarrem, pq al creuar la corva i passar pel punt 31, ell ja va clarament per davant, i em veig obligat a deixar-lo anar. Ell va un punt per sobre del ritme, i jo un parell de punts per sota. Començo a fer càlculs més detallats de com fer-m’ho per arribar per sota de 3.15 Mentalment calculo q puc perdre una mica més de 12” per km,. per anar bé. O sigui q com q m’he quedat sol, decideixo q em posaré la música amb la meva running trak, i a apretar les dents. Comença la marató, Anton!

Així és que em trobo corrent la marató amb, per fi, sensacions de marató: 11 kms per davant, i amb la sensació d’anar buit ja. Les cames no es q em facin especialment mal, ni rampes ni res; tampoc estan totalment buides, encara es van turnant una davant de l’altra. Però les sensacions es q cada passa em costa un pèl més, i q la cosa ja no es recuperarà. Cada cop em costarà més. A sobre, passat el 32 m’entra el flato, i mentra una mica de preocupació. Una cosa és anar patint i estirant cada cop més, poc a poc, i l’altra és afegir-hi la llosa del flato. I en aquell moment, al voltant del 33, és quan apareix un àngel: El Coke. Va amb una bici del bicing, i està al passeig de la platja ben aprop, amb el q ens podem parlar perfectament. Em pregunta que com vaig, i intentant semblar seré i sencer, li dic q patint una mica, i li pregunto amb bon ànim que com em trec el flato de sobre. Em diu q m’apreti allà, cosa q de sempre havia sabut, però sempre n’he dubtat. Per en aquell moment, apurat i preocupat, si a sobre m’ho diu el Coke, m’agafo al clau roent i ho faig. El coke desapareix momentàneament, i jo apreto: dents, i abdomen. Torna a aparèixer el coke, ja pedalant al costat, i animant amb força, i la veritat és q sorgeix efecte. Fins q no has viscut la situació d’estar cascat físicament en una cursa i l’efecte de la calor humana no pots entendre com arriba a ajudar. O sigui q intento carregar-me de paciència i abandono la linia de platja per encarar ciutadella. Entre q apreto el costat i deixo d’apretar, miro si se’m baixa o què, el troç de marina passa inadvertit, i la rampa de baixada a circumvalació em sembla tan pronunciada com estèril. Però circumvalació no es fa especialment llarga, i davant de l’entrada lateral al pàrking que tan familiar m’és hi sento una veu familiar q em crida ‘vinga dragon… vinga antón!’. Em pregunto qui pot ser que m’hagi reconegut amb retard, i resulta q és la Paula. Se suposava q ella i el Jordi havien d’estar corrent, o sigui q em quedo una mica sorprés. Recordo vagament que ahir estaven de concert dels amics de les arts a mataró, o sigui q em pregunto si és q al final li ha fet mandra o què… bé, tots aquests pensaments una mica vagues, pq el cervell va poc oxigenat. Això sí, em serveixen per plantar-me a arc de triomf sense ni adonar-me’n. L’únic q penso durant el tram de picasso és q agraeixo q anem per fora el parc i no per la terra, pq sempre q hi passo entrenant em molesta el terreny tan irregular de la terra de dins.

Sigui com sigui, passem per triomf, i per ronda st pere compagino el poc temps mental q tinc entre, per una banda, intentar esbrinar quin recorregut farem fins arribar a Jaume I (si catalunya i rambles, o per on coi passava el mapa), i per l’altra recordar la imatge de la mitja marató quan vaig veure en Leiva fent el trajecte i com cridava per animar-lo aquell dia. Recordar l’imatge d’en Jaume fent en solitari aquella recta i jo desgallitant-me fa que, d’alguna manera, em pugin una mica les forces i arribo a portal de l’angel de seguida i encara preguntant-me per on tirem: pel carrer del pi? Doncs no, catedral, és clar babau! Res, de seguida som a Jaume primer, i apreto les dents i em concentro en la pujada a plaça st jaume, q no m’esfonsi. Ja tinc en ment el tram de paral·lel, i com em temo q se’m farà etern i patiré. No és que vagi ara sobrat com per estar pensant en altres coses tota l’estona… des de q el flato s’ha oblidat de mi a marina vaig tirant concentrat en dosificar. No vaig apuradíssim, però vaig en aquell punt q vas dosificant per no caure en el pou definitiu. Això sí, les forces es noten justes ja. Porto tota l’estona mirant el crono, i fent càlculs de quan puc perdre per km per arribar a temps. En cap moment de la pujada fins a catalunya m’ha semblat sobrepassar els 5, que és el q més o menys he calculat q em puc permètre. El tram de la platja al final no ha perjudicat tan el crono com al cos, o sigui q el marge s’ha mantingut una mica i, per tant, ampliat de cara als últims kms. En teoria, a 5’/km arribaria… tot i q tinc clar q si arribo al paral·lel ja a 5′ allà acabaré de palmar.

En fi, q al carrer Ferran estic patint ja pel q em ve, i m’entra l’ansia per encarar ja el paral·lel. A la baixada des de catalunya he pogut rascar una mica de segons en el km i mig q hi ha, i em concentro en el paral·lel, pensant q aquells dos kms  els faré amb el fetge. I resulta q això va ser un error: primer, pq a l’entrada de les rambles, fins arribar a paral·lel, encara queda un bon tram que jo no tenia present i m’engantxa d’improvist. No arriba a un km, però com q no estava preparat, em casca força mentalment. Per sort, en la rotonda de drassanes amb paral·lel se’m torna a aparèixer l’àngel Coke amb la bici del bicing, i em comença a animar altre cop. Aquest cop em deu veure ja pàlid i cascadíssim, i comença a pedalar amb mi cridant-me q apreti, q ja ho tenim, i q ara no puc afluixar. I el segon error va ser pensar que el paral·lel serien dos kms de patir: en realitat, el punt kilomètric 40 està força més amunt del paral·lel del q esperava. I en el punt q estic, ja totalment buit i q no puc més, ni mentalment ni física, això es suma al desgast mental del tram de drassanes, i em deixa tocat. Per sort, el coke està allà, animant-me, acompanyant-me, i em dóna moltíssimes forces. Q un tio es foti a acompanyar-te per ajudar-te i et vulgui animar així et dóna unes forces que no saps d’on venen, però es noten. Verge santa si es noten! I així arribem al 41, on el Coke em crida ‘va, ara sí, ara ja ho tens. va, força, ànims!’. Jo no ho tinc tan clar q ja estigui, pq vaig totalment buit i m’està resultant una tortura. Sobretot, mental. Físicament ja veig q no tiro més del q vaig, estic rascant els 5’/km, però és q físicament no veig el moment d’arribar. Que arribi ja espanya, per favor! No vull baixar el ritme de 5′, vull arribar ja i en menys de 3:15’… no paro de fer càlculs, i cada cop veig q el marge es va escolant. La marca se m’està escapant dels dits, i espanya q no arriba! Passo pel costat de la Laura, q està amb els ambientòlegs. Aixeco la ma per donar-me per aludit, però jo ja no estic per a res més q aguantar la tortura d’esperar al final del túnel.  Al poc passo al costat del Pau, la Bea i el Guillem. Sé q el Pau estarà amb la càmera, però francament, no estic jo com per fotos. Aixeco la mà, i intento somriure, pq m’alegro de veure’ls. I torno a mirar endavant buscant la corva cap a meta. Al final la puta corva arriba, i jo no tinc gens clar q arribi a temps. A sobre, noto q estic tan buit i amb arcades ja q no hi haurà manera de fer sprint. Al contrari, m’hauré de concentrar en no haver de parar. I la marca q se m’escapa dels dits… Mecagun la puta.

Giro la corva, i veig q la meta està ben lluny. Pff… què faig, m’esfonso mentalment? Què hi farem, hem fet el q hem pogut, i no estàs per apretar, anton. Doncs no em dóna la puta gana, ho sento. Si m’he d’ofegar, m’ofego. Però jo apreto el q el cos no em deixi, pq buscaré la marca fins a les últimes conseqüencies. Apreto, i abans de fer-ho, el cos ja diu q no. Arcada. Alfuixo, però només un pelet. Arcada forta. Vale, cos, tu ja has fet l’arcada, ara el meu torn, apreto. Deu segons, segona arcada i l’estòmac q es contrau violentament. Vomito una mica, líquid. Però no deixo d’intentar apretar, respiro fort i segueixo apretant, dents, estòmac, cames, cap… segon vòmit. Merda, normalment després dels vòmits em recupero. Pasa que, normalment, respiro una mica després dels vòmits. Però el crono no em deixa, o sigui q au, tal com estem, segueixo. Que només deuen quedar 50 metres, coi! Tinc 13 segons per fer el q em queda… Intento apretar, i torno a potar. i aquest cop, amb força. El gel q m’he pres al 41 surt tot. Que no em queda absolutament res a dins, vaja. Però aquest cop noto q l’estòmac es dóna per vençut, no es contraurà més. O sigui q au, apreto el q queda a tope. El tope q puc, vaja. Entro a meta i entre les dos alfombres apreto el crono. Miro, i…. 3h14’59” 30 centèssimes! TOMA! TOMA! TOMA!

Ai, espera, q em sembla q estic per desmaiar-me… m’agafo els genolls i intento respirar, q resulta q me n’he oblidat una mica els últims metres. Un noi/home dels de la organització m’aguanta, i em pregunta si estic bé. En aquell moment recordo quan en Jaume ens va explicar quan a l’acabar a Frankfurt li van preguntar alguna cosa, ell no sabia q havia dit, però al video va dir q sí. Total, q va acabar al terra de nassos. Com q no vull q em passi, li dic al tio q estic bé, però q si us plau m’aguanti. I m’aguanta, sense agobiar-me ni res, s’espera uns segons a q recuperi abans de tornar-me a preguntar si estic bé. Sí, sí, estic bé, però aguanta’m una mica més. I això ja ho puc dir amb un somriure. Ell fa mig somriure preocupat, i espera. Al cap d’uns segons més, li dic q ara ja estic bé, i que moltíssimes gràcies. M’hi abraço, pq ara ja començo a estar eufòric. No sé quanta estona va estar el noi aguantant-me, però en aquell moment em va semblar q era un parell de minuts. Pensant-hi ara, suposo q devien ser uns quants segons només.

Bé, que segueixo endavant, buscant el Mikel. Al final el veig esperant-me, i tal com arribo em pregunta q tal i li dic q bé i l’abraço ben fort. Joder, gràcies mikel, mil gràcies. Al final, a pesar de tot, 3h14’59” I ell contentíssim i molt sobrat: 3h11′ i amb bones sensacions, segona meitat a tope! I això encara m’alegra més :-)

És cert q he fet el burro. No he estat regular, els dies abans podria haver-me cuidat més, i, sobrtot, entrar potant tres cops i encara voler fer sprint no es manera de fer una marató. Per no mencionar que encara no sé què tinc al turmell (q ha aguantat, al final). Hauré de pensar-hi seriosament, deixar d’apurar tant, q ja no és la primera vegada q ho faig. Però en fi, ja hi pensaré. Ara mateix només puc pensar en el sub 3.15.

Un cop ja ben respirat i amb el cos altre cop a lloc, anem a buscar la meva bossa, i a esperar q vagin arribant els Dragons, a part de q jo voldria saber què ha fet en Jaume Leiva, si al final ha fet marca per als olímpics de Londres. Em faria molta ilusió q en Jaume tingués la recompensa.

Els dragons arriben tots, tots acaben. Exitàs! I tothom està molt content. La veritat és q és un goig estar en un grup de gent tan bona gent, i compartir les esperances, esforços i alegries.  En Jaume però, ha tingut problemes gàstrics i ha palmat. Joder, quina llàstima! Aquest cop no podrà ser, i jo em pregunto si tindrà ganes i forces per intentar-ho a la següent.

I així va ser com vaig preparar i córrer la  meva primera marató. El resultat satisfactori, molt. Però no l’el·laboració. I això fa q ara, passats uns dies, em faci valorar una mica menys el resultat. Vaig acabar amb molt males sensacions, patint massa, de llarg. I ara em queda una idea mental de la sensació q em deixarà seqüeles fins q no en faci una altra. No en tinc cap a la vista, ni tinc pensat fer-ne cap. Però tal com he acabat aquesta, és obvi q necessito fer-ne més abans de fer una IM. Per poder encarar la marató de l’IM amb més garanties mentals.

Però, de moment, estic content de dir q sóc maratonià i q vaig estrenar-me amb un 3.15.

P.d Al final, el resultat oficial va marcar 2h15’03” El puto xip sempre em suma algun segon. No importa lo estricte q sigui jo amb el meu crono… però en fi, a la meva ment sempre em quedarà el 3h14’59” q vaig veure un cop creuat la meta de la Marató de Barcelona 2012.

 

P.d. Afegeixo links als posts q han escrit en Víctor, Mikel i Carles sobre com van córrer i viure ells la marató. Molt recomanable lectura, de debó.

[Listening: Rihanna – We Found Love ft. Calvin Harris]

Anuncis
Comments
One Response to “La marató de Barcelona 2012”
  1. Xavi ha dit:

    Anton, enhorabona….la crònica molt bona…i a més la capacitat de patiment en els últims metres son dignes d´un campió!! Un altre Dragon crack!!

    Xavi (Presi).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: