zarauzko triatloia, bici

[Listening: Fool’s garden – autum]

Total, que mig caminant mig trotant (vulguis o no, l’adrenalina hi és, i t’acceleres), arribo a la carretera, i veig als de l’organització donant les indicacions de on s’ha de pujar a la bici. Passen les triatlons, i jo continuo sense tenir agafat el punt de les zones :-/ Em prenc molt tranquilament els primers metres que van fins a la parroquia, i allà faig la corva amb una mica de nervis. Nervis per la corva, q no tinc ganes q algú q vagi desoxigenat m’embesteixi (encara tinc present l’anormal de la garmin passada), i pq els canvis em salten. Sembla q és el pinyó petit, o sigui q pujo al tercer, torno a baixar al segon, i vaig mirant de moure’ls per si la cosa es tranquilitza, i aprofitant q comencem a pujar meagas, poso el molinet i vaig calentant molt suaument. Tan suaument q es fa suau, malgrat q així i tot adelanto la primera noia (mentre intento esbrinar si sortint sense diferències de sortida m’hagués guanyat nedant), i un parell de nois. Si bé m’adelanten també ja un parell de ‘pros’ q té tota la pinta q estan apretant molt massa aviat… Arribar a Zumaia costa, es fa més llarg del q esperava. La veritat és q hi ha més diferència, donant la volta q no he fet mai, del q mentalment tenia previst. D’algun lloc havien de sortir els kms q no em quadraven…. Finalment, i amb males sensacions de postura (res greu, però no acabo de trobar-me a gust), arribem a Zumaia, i el poble el creuo en una exhalació (això sí, la rampa d’entrada per darrere m’engantxa per sorpresa), o sigui q de seguida em trobo ja sortint pel port i enfilant la carretera de la costa. En aquest punt, quan comencen les rectec en fals pla (o pla total a estones), vaig amb bones sensacions. Tan bones q, mentalment, em vaig dient q no m’emocioni, q no passi mai del 70-80%. Així arribo als tunnels d’abans de Getaria, on vaig gairebé sol (deixo un parell de bicis darrere) i veig allà davant un maillot del livestrong q va assegut sobre la bici com qui s’espatarra a un tamburet sobre la barra. Just quan l’adelanto veig q és el markel, q em diu q va fent, amb un to q em sona q va més baix del q voldria… em quedo xerrant una mica amb ell, en part pq ja m’està bé anar una mica fluix per no emocionar-me, en part pq té pinta q li anirà bé. Junts pugem a Getaria, al semàfor del qual uns espectadors ens criden ‘menos hablar y más pedalear!’. Total, q els faig cas, m’acomiado del Markel, i m’aixeco a caçar un q anava per devant i un ‘pro’ q m’acabava de passar amb una cabra. El de davant l’agafo de seguida, i el de la cabra es pica en quan arribo a ell i es fot a esprintar. No és la meva guerra, o sigui q amb tota la tranquilitat del món em dosifico i l’acomiado. I resulta q al primer túnnel, ja a zarautz, l’entxampo. No entenc massa bé què coi fa, va fent la goma d’esprint en esprint :-? Pq a la q arribem a la recta del port, torna a esprintar… En fi, jo a la meva… faig la segona volta al 80%, i en aquesta no em costa tan frenar-me. Vaig cómode al 80%, però això sí, em fa molta mandra pensar en que he tornar a fer tota la volta que se m’ha fet tan llarga en la primera iteració.

Al final, com q les forces ja no van tan sobrades (no és q pateixi, però no em trobo havent-me de frenar tota l’estona), la volta se’m fa més curta del q pensava, i de seguida em trobo a Orio, ja pensant en el mur. La veritat és q la pujada a l’alto se’m fa molt més lleugera del q esperava… el cap el tinc ja als 18%. I la baixada, q em feia respecte al planificar la ruta, igual, absent mentalment. Total, q després de quatre revolts una mica angoixants, més q res per la por d’arribar a un passat de frenada (ni idea de cap a on anava), ens fiquem ja cap a l’interior, per una carretera típica de gizpuzkoa. Ben verda, d’amplada irregular, i serpentejant. Passem per davant de Bainet, la productora de l’Argiñano, i em serveix per refrescar-me mentalment i espolsar-me’n la tensió; em sorprenc de q sigui allà i em poso a pensar en l’Argiñano i el Pielhoff. Això sí, poc, pq just davant hi ha un de la organització q ens diu q afluixem i q ens desviem de l’asfalt cap al camí de formigó. Li pregunto si allò és el muro ja, i quan em respón afirmativament, dic un animat ‘pues a por él!’, acurto relació i respiro fons. La primera rampa no sembla per tant… uns quaranta metres q no fas normalment, però q tp espanten. Però la segona ja és una senyora rampa! Una mica més llarga i, sobretot, una pendent que de cap manera no fas en ruta normalment. Tot i això, la gaudeixo molt, i passo a força gent. He arribat fresc, i la veritat és q les escalades m’encanten :-) Hi ha molt públic, q anima molt i, a més, es nota q gaudeix tb veient-nos, cosa q fa q els ànims volin i s’alegri molt l’esperit. Hi ha molta familia amb canalla, i veig un pare q li va cantant al fill, q sembla adoptat (pel coloret), els ciclistes q van passant, fent-lo partícep i aconseguint q el nen porti uns ulls com a plats i una cara d’excitació q fa q m’emocioni mentre apreto cuadríceps i dents. Quan sento q li diu ‘aquí viene antón, q suda un montón!’ em surt de ben a dins un somriure ben sincer i ample :-) Al final de la rampa hi ha una corva al revés (on després veuré q m’han engantxat en una foto posant una pose de ‘golum’) q encaro aixecant-me per a esprintar i sortir de la corva fort i ràpid (i, de pas, passar-ne un parell), quan crec q ja està, veig q hi ha una segona corva a la dreta, i una rampa més… però no gaire llarga, de seguida hi ha un descans… i es veu el caserio q els espectadors ens deien q era la fita. Però, ai! el caserio no és ni de bon troç el final! després encara faltarà una altra rampa, que un espectador em diu ‘venga, q ya estáis!’ i li responc ‘eso decís todo el rato!’, un petit replà i una altra rampa, on quan un altre espectador m’anima li dic, amb to jovial ‘no me digas: la última, verdad?’… riu força i em diu ‘sí, pero esta vez de verdad!’… i sí, aquest cop de veritat :-) Planegem una mica, i arribem ja a la carretera de sant pedro on, com q un ciclista fora de cursa està pujant, jo me’n vaig cap a dalt cinc metres fins q una de la organització, q estava una mica despistada, reacciona i em redirecciona. Total, q ja vaig de baixada, en una carretera q, si bé no de memòria, sí em connec una mica, i vaig tranquil. Ja hem passat el mur! I dels badens dels que tant ens havia alertat l’iñigo al breefing, poc a dir: sabent-los, no resulten tant, i els hem passat sense novetat. Igual q la taca d’oli en una corva abans de l’última rampa. Al passar, hi ha un parell de voluntaris fent-nos reduïr, i els pregunto si, efectivament, aquella és la taca d’oli anunciada i temuda.

En fi, q ja sóc baixant del mur! I quasi tota la baixada, un cop passades les paelles bésties, la faig acoplat, intentant ja guardar cames, forces i tot el q s’hagi de guardar. He passat el mur cómode, a bon ritme, i sense buidar-me gaire. Quan ja arribem al fals pla, en baixada, veig al davant un ciclista i apreto un pèl per ficar-em a la par, però el passo ràpid i no em servirà com a guia. A més, fins a Orio està ple de badens molt bésties en cada nucli de cases, i acabo fregit, amb ganes d’enfilar a l’alto de tornada. La veritat és q em té una mica neguitós pq, si bé crec q he guardat bé, noto q estic en el llindar de cremar el que necessitaré després. No vull creuar el llindar, però tp vull quedar-me clavat a l’alto… Vaig adelantant ciclistes escampats, i just abans de la paella gran passo un del WITL (no el d’abans) q va molt petat, i em diu q té unes rampes q no pot amb elles. Se’l veu força agobiat mentalment, i intento animar-lo i oferir-li gels, isostar, i tot el q tinc. Quan li dic q quasi ja està, q no s’agobiï, q no li queda cap rampa em diu q més o menys se’n recorda, que és el segon any q ve. Això sí, quan li dic q realment aquell replà q es veu a 50 metres és l’alto, i q ja està del tot, se li ilumina lleugerament la cara i em quedo més tranquil a l’aixecar-me i acomiadar-lo. Passo el desviament de la carretera a aia pensant fugaçment que aquell desviament sempre sempre el faig en direcció contraria, i prenent-lo. I a la q començo a agafar inèrcia, em plego als acoples, on l’esquena i els ronyons ja no s’hi troben gaire a gust, i baixo tot lo ràpid q puc. Que no és gaire, i a la rotonda dels càmpings noto q m’he quedat una mica clavat… però en fi, no em vull agobiar, i sobretot, intento guardar molt les cames. Em frego els quadríceps, i vaig molt curt de relació. Arribo a boxes, i novament m’ho prenc amb calma. A l’entrada de boxes, em trobo a ma mare q em pregunta q què tal. Li crido q bé, i q em busqui un ibuprofé. El lligament intern de la cama esquerra m’ha fet un parell de punxades a la pujada de l’alto i ja de tornada a zarautz. Res greu, no m’espanta, però vull estar tranquil. Mentre estic treientme les bambes, intentant beure tranquil i bé, i prenent.me alguna barra, ma mare arriba sense alé dient-me q no ha trobat cap ibuprofé, q q tal gelocatil. Li dic q no, i el jose manuel, q tb córre per allà, tp en té (ell no sembla tan estranyat per la petició com ma mare :-P). En aquell moment, una altra espectadora, suposo q mare d’algún altre corredor, diu q ella en té, amb la suficient naturalitat com per no afegir enrenou, i amb la suficient convicció i volúm de veu com pq la rebem com un àngel salvador. LI dono les gràcies, me la prenc tranquil, em poso gorra, bambes ben lligades, giro dorsal, torno a beure, i arrenco a trotar cap a la sortida.

La foto ‘gollum’

[Listening: el comandant de vueling indicant q aterrem a bcn]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: