Partits catalans, partits espanyols

Posted by antonae on febrer 10, 2013 · 2 comentaris 

[Listening: La final de Copa ACB de basket]

L’altre dia érem dinant a la feina amb uns quants companys de feina i vaig comentar que tenia ganes de que el PSC acabés d’anar-se’n a norris ja, i que es disolgués, donant pas a un nou partit, català, i a una federació del PSOE catalana. Abans de que pogués acabar, però, el Jose es va encendre per terme partit català (que últimament nego al PSC) va dir ‘gent com tu fa que aquest país foti fàstic’, i acusant-me de xenòfob va marxar. Més tard, per sort (doncs crec q tant ell com jo ho necessitàvem), es va disculpar, però en aquell moment em va fer molt mal. I és per això vull escriure aquest post. Per deixar escrit el meu punt de vista, i formalitzar la reflexió.

Tot i que sigui ridícul fer-ho, sembla que a vegades cal deixar clara una cosa: Per a mi, l’adjectiu català no connota cap superioritat envers l’adjectiu espanyol. Honestament, no crec que allò català (sigui el que sigui) impliqui ser, per norma general, millor que allà espanyol. No crec en les supremacies culturals per nacionalitat (ni, per descomptat, per raça, creença religiosa, ni cap comunitat), ni en les supremacies morals, ni de cap tipus de valor. Em sembla fins a cert punt ofensiu haver-ho de testificar, però sembla ser que últimament s’exigeix. Crec realment que és un signe de l’empobriment de la discussió, i crec que és un empobriment conscientment provocat. En qualsevol cas, no és aquesta la reflexió que vull avocar ara.

El primer punt que vull deixar clar és que, malgrat molts cops és raonable i, fins i tot, recomanable, relacionar estretament els partits polítics amb les persones que l’integren (dirigents, afiliats i simpatitzants), per a aquestes reflexions cap, no obstant, entendre que les descripcions que es realitzen dels partits són i han de ser totalment independents de les característiques anàlogues que es puguin aplicar a les persones. El que vull dir és que el que aplica per a un partit, en aquesta discussió, no aplica a les persones que l’integren. Permeteu-me aquesta llicència, i l’intentaré argumentar.

El segon punt que vull introduir és que entenc com a català tot allò que esdevé a i es realitza des de Catalunya, de forma més o menys complerta o atòmica. Aquestes característiques poden ser mutables en la seva forma i grau segons les particularitats del cas, però mai poden ser reemplaçades per característiques de caire contrari. Exemplificant, diríem que una pel·lícula és catalana i es realitza en algun grau important a Catalunya. Pot ser produïda totalment o en part a Catalunya, i això la farà catalana; pot tenir una bona part de l’equip humà català i això la farà catalana. Ara bé, el fet que la pel·lícula tingui un actor català, o tingui un inversor català, o tingui una escena rodada a Catalunya, no la farà catalana. Això és al que em refereixo a un grau de completesa relativa en quant a la seva realització a Catalunya. I què vull dir  en que aquestes característiques no poden ser reemplaçables per unes de caire contrari? Aquí és on vull raonar perquè crec que hi ha partits catalans, i partits espanyols.

Els partits, per la seva forma de ser jeràrquica, tenen un òrgan central i únic de decisió: un ens en el que es prenen de forma última e inapel·lable les decisions. És la seva organització més comú (tret de partits basats en una organització assembleària). I aquesta organització jeràrquica és la que dota aquests partits d’una pertanyença geogràfica. Els partits seran d’allà on esdevinguin o realitzin les seves decisions; allà on estiguin localitzats els seus òrgans de govern. Per tant, un partit que tingui la seva seu ‘de poder’ o decisió a Barcelona (o qualsevol altre indret de Catalunya) serà un partit català, de la mateixa forma que un partit que tingui la seva seu ‘de poder’ o decisió a Madrid serà un partit espanyol. Sense que això suposi res més que això: una classificació geogràfica. No pretenc entrar, i reitero que no ho faig, en cap més consideració que aquesta.

I perquè considero llavors que el PSC no és un partit català, si la seva seu oficial està al carrer Nicaragua de Barcelona? Doncs per la senzilla raó que entenc que, d’un temps ençà, les decisions sobre l’estratègia i les accions empreses pel PSC (almenys el que es refereix a la seva activitat parlamentària) no es prenen a Nicaragua, si no que venen marcades o fortament condicionades pels dictats de la direcció del PSOE al carrer Ferraz de Madrid. Entenc que el PSC no gaudeix d’independència per a desenvolupar l’estratègia que vulgui i per a dur a terme les accions que vulgui. Que li estigui bé o no, és un altre tema; si molts (i quants) dels seus dirigents i militants estan conformes, no hi entraré aquí, no és la meva intenció en aquest post. Crec que el PSC no té llibertat per fer el que li sembli de forma independent. El perquè no ho crec seria una discussió digna de tot l’espai que un post sencer requeriria. Seguint el mateix raonament, considero que el PP català no és un partit català, i Ciutadans sí és un partit català.  Donada l’immensa confusió en que està submergit el PSC, tampoc m’atreviria a qualificar-lo de partit espanyol. 

I és que crec que aquesta confusió, aquesta olla de grills, aquest guirigall en què s’ha convertit el PSC és dolent per a la democràcia i la política catalana. El PSC és un gran partit, tant en historia, com en pes electoral, com en representativitat demogràfica. I ara mateix no crec que el PSC tingui una estratègia clara, un missatge honest i congruent amb les seves accions. Jo el veig com un partit confús, tèrbol en quant a on es situa en l’espectre ideològic i del que no es pots saber gairebé què defensa. No se sap molt bé a qui representa exactament, ni què se li pot demanar. No tens cap manera de saber cap a on tirarà, si dreta, esquerra, a dalt i abaix. I el q és pitjor, tinc la impressió que fessin una enquesta entre tots els seus votants, sortirien diverses postures difícilment defensables per un sol partit polític (sempre i quan respongui a la forma i funcionament majoritari dels partits actuals, jerarquitzats i monolítics).

És per això que crec que el millor per al conjunt de la política del PSC, i també per a la gent del PSC (i ho dic humilment, conscient de que no sóc votant del PSC i que això correspon, sobretot, als seus votants), és que el PSC arribi al final de camí al que sembla avocat, que és la dissolució, i que doni pas a, com a mínim, dos formacions polítiques noves: un partit d’esquerres català que reculli l’anomenada ànima catalanista del PSC, i una federació catalana del PSOE (anàloga a la del PP) que reculli l’ànima espanyolista del PSC. És important que, arribats al punt de divisió i divorci estratègic que tenen les dos parts, continuïn cada una el seu camí de forma independent i es puguin expressar i desenvolupar de forma complerta i àmplia. Crec que si hi ha una part catalanista al PSC s’ha de poder expressar i actuar (per exemple, votant al parlament) seguint les seves creences (sobiranisme, per exemple), i crec que si hi ha una part espanyolista al PSC que no creu en el sobiranisme i el vol combatre, ha de poder fer-ho d’una forma honestament oberta.

És evident que a Catalunya hi ha diferents sensibilitats enfront a molts aspectes. I crec que la qüestió soberanista o identitaria no havia estat mai realment sobre la taula, i que ara és un factor important i de pes en la vida política. I crec que aquesta aparició ha trencat el PSC. I com que crec que el fet que la qüestió soberanista hagi esdevingut un factor important és resposta als canvis socials, és important que aquests canvis socials tinguin resposta al parlament. Pq el parlament ha de respondre, de la forma més clara possible, a la pluralitat de la societat en els àmbits més importants.

[Listening: el silenci que els taps donen estant en l’habitació interior de diagonal]

Arxivat sota independencia2012, política