atac de pànic

no fa massa fred. de fet, fa força bon temps. pel q podria ser en aquestes èpoques, en aquet poble, fa força bon temps. no plovineja, q ja és molt. i el vent està calmat. una temperatura agradable, vaja. Fa el trajecte fins a casa amé i tranquilitzador.
Així arribes a casa seré, et poses a fer algunes coses tranquilament, com mirar una mica la tele, alguna série tonta, o llegir algún llibre q trobis tirat per allà o mires el correu, abans d’anar al llit. Pla de tranquis, molt millor q no pas anar a ballar forçadament.
“va, no marxis, q ets l’únic noi de la colla q balla amb nosaltres. Per un cop q vens, fes-nos el favor i vine a ballar amb nosaltres, q els de la colla són tots uns sosos.” La veritat és q és afalagador, però es q no em ve gens de gust. Amb el sopar a la societat ja n’he tingut prou. Donar-te el gust de cuinar en una magnífica cuina, sopar de gust i veure la gent q veus tant de tant en quant. Però allargar-ho més ja no. No tens ganes de posar-te en una massa de gent, la majoria beguda, q es posen a ballar i suar de forma, les dos coses, q no va gens amb el q t’agrada.
Així és q millor acabes de sopar una mica abans, no fas cap copa, i t’excuses dient q estàs molt cansat i no et trobes bé. Et trobes prou bé, a gust, de fet. Precisament, quin millor moment per marxar q ara q ets a gust, no sigui q més tard s’espatlli.
En fi, q no fa massa fred, una temperatura agradable per anar caminant pel poble de nit de camí­ cap a casa, a l’altre extrem del poble. No és q sigui una caminada molt llarga. Un xic més de deu minuts, pq no és un poble massa gran. De fet, és la mida justa pq caminant, tot i q sigui un poble allargat al llarg de la platja, caminant tot sigui a l’abast d’un curt passeig. Però tp és massa petit pq et soni, ni q sigui de vista, tothom. Realment, el fet q vingui només uns cops l’any fa q no em soni gairebé ningú.
Com no em sona la dona q em treu del meu ensimismament habitual mentres camino i em pregunti,

– “Perdona, et puc demanar un favor?” Dona, al voltant dels 40. Cabell llis, recollit i un aspecte al vestir còmode, no crida l’atenció. No és q sigui especialment atractiva, però la meva personal tirada cap a la maduresa li dona una puntuabilitat.
Sigui com sigui, la primera impressió és estranya. Però en fi, fa uns instants estava pensant q faria un dissabte a la nit en comptes d’anar a ballar amb les de la colla, o sigui q tot plegat potser l’estrany sóc jo.
– “Et sonarà una mica estrany, però és q estic patint un atac de pànic, i vaig a l’ambulatori. Et faria res acompanyar-me uns metres?”.
– “Eh… sí­ és clar, pq no?” De fet, estava pensant si anar per la platja o per la carretera. Anar-hi per darrera la via tp és donar volta… Caram, quines coses q em passen!
Me n’adono q la dona camina amb els braços creuats i l’esquena una mica encorbada cap endavant. Una mica alterada sí q dona la sensació q estigui. Parla més aviat fluix, amb silencis abans d’obrir boca, com si s’ho pensés dos cops. I respirant abans i després de pronunciar, tot i q no excesivament sonora.

– “No et pensis, sóc conscient q és molt estrany això. Normalment jo era molt valenta. Però últimament, no estic fina. Aquesta matí he tingut un lio amb les amigues. Pensava q li podria donar la volta, però ara a l’arribar la foscor, tot es veu diferent! Demà la matí­ m’aixecaré i pensarés q tot plegat ha estat una bestiesa, q no pasa res. Però es q ara de nit, no sé, sembla q hi hagi coses: tot es veu diferent. Jo abans no era així­, saps? Jo de jove havia anat a la muntanya, dormia en coves quan feia falta; sempre havia estat molt valenta, no tenia por de res. Qui m’ho havia de dir eh? Ara amb 42 anys haver de demanar a algú pel carrer q m’acompanyi pq tinc por d’anar pel carrer del meu poble sola! Em dic Montse, per cert. Gràcies eh? Es q m’estava intranquilitzant molt. No sé pq, no acabo d’entendre pq em pasa això. Només uns metres, l’ambulatori està aqui al costat. Ja ho saps, oi? Perdona q t’hagi molestat, eh? Es q no sé, jo no havia estat mai això; si demà pensaré q sóc una bleda, q tot va bé!”
Així­ és com em trobo caminant pels carrers solitaris acompanyant una dona q respira lleugerament entretalladament al meu costat mentres està feta un nyap de nervis. De tant en quant li contesto breument, quasi amb monosíl·labs, diguent-li alguna cosa q tregui trascendencia a la situació. Tot i q amb no massa ènfasi. No acabo de saber com actuar del tot, és una situació en la q no sé què fer.”
En una cantonada ens creuem un grup d’unes cinc persones, dos matrimonis i una nena, q sembla q estiguin parlant a la sortida d’un restaurant. Ni tan sevols ens miren. De fet, no hi ha cap motiu especial q cridi l’atenció. El negiteig de la Montse és difí­cilment apreciable en un cop de vista, i una dona de vora 40 anys i un jove caminant pel carrer de nit no té res d’especial.
Bé, potser una mica especial, si estas en la meva pell, sí­ q és. Q t’aturin i et demanin escorta per la nit, potser una mica especial sí­ q ho és. Anar caminant pel carrer acompanyat d’una dona q, normalment, i segons els meus criteris, tindria el seu morbo, q està feta un nyap de nervis i q potser li aniria bé q li donés una lleugera palmada als hombros, no és del tot corrent. Anem caminant entre penombres i noto q la intranquilitat la domina, i penso si no hauria de fer algun gest per fer-la sentir una mica menys tensa.
La veritat és q començo a pensar q estic sent massa distant, q tp és correcte. Tanta fredor potser la fa sentir més incòmoda per haver-me demanat ajuda. És clar q si la vaig mirant de reüll i me n’adono q potser fins i tot en altres cirscumstancies haria sentit una atracció, encara sigui pitjor. Pq, al cap i a la fi, ella ha vingut a mi pq necesitava ajuda pq es sentia vulnerable anant sola pel carrer. Pensar-hi en aquests termes tp seria del tot correcte. Millor seguir mantenint les distancies i no mostrar-se excesivament conciliador.
Continuem caminant. Ja quasi hi hem arribat, i l’escasa conversa no es mou dels paràmetres de les seves justificacions barrejades amb lamentacions i excuses. Justificacions i excuses q quan arribem quasi a l’altura de l’ambulatori van carregades ja de penediment.
– “Bé, ja som aqui. Moltes gràcies eh? La veritat es q em sento una mica bleda ara. Em sap molt de greu. De debò. És q no em veia capaç d’arribar fins aqui, em moria de por. És molt dur això dels atacs de pànic saps. Sents q és una ximpleria. Però es q no ho pots dominar. Perdona eh? Ho entens, oi?”

Em sap greu q es justifiqui. No m’ha suposat cap esforç venir per aquest camÃí. El poble és allargat, i un camí­ o altre és quasi bé el mateix. A més, caminar de nit amb una dona pel carrer, doncs tp és tant sacrifici.

– “De debò q em sap greu. No saps com t’ho agraeixo. De debò q jo no sóc així­, normalment. Em sap greu haver-te fet venir fins aqui. Saps q? Jo estaré només uns minuts a dins. Si no et fa res esperar a q surti, et convido al q vulguis i així­ veus q realment no sóc així­. Si em coneixes i veus q no sóc així­ de bleda potser em quedo més tranquila”.

L’intento tranquilitzar dient q no pasa res, q no és necessari. Q ja entenc q a vegades estem baixos, q a tots ens pasa, i q realment no necesita convidar-me, q no em semblaria bé acceptar. Q sabent q l’he ajudat i q li ha anat bé ja en tinc prou. No em semblaria just res més.
Així­ es q despedint-me dessitjant q es trobi millor i q ha estat un plaer acompanyar-la em giro mentres ella enfila ja l’entrada de l’ambulatori i segueixo el camí­ cap a casa.

I mentres recorro els primers metres, no puc evitar q els pensaments retornin al meu cap. Pq, realment, tenia el seu què. No sé, al final la curiositat m’nvaeix. Hauria d’haver-me aproximat més? Com hauria reaccionat ella?
A tot això me d’adono q al tornar es trobarà en la mateixa situació. Com s’ho farà per tornar? No sé, potser no he fet bé al marxar i darrera el seu oferiment hi havia un prec.
És clar q el q realment em motiva és una mòrbida intenció. Bé, potser no únicament, però alguna cosa hi ha. Però, tp pasa res, no? Al cap i a la fi, tb hi he pensat tot venint-hi, i ho he mantingut al marge, de forma q l’he poguda ajudar. A més, el més important, al final, és q l’he ajudada i això és el q és real. La resta són fantasies.
Si ara sóc al banc de la cantonada de l’ambulatori assegut no és pq vulgui acceptar la invitació de prendre alguna cosa després i coneixer-la. Encara q hi fantasiegi. En realitat, aixòí sabré q li ha anat bé i q he fet bé acompanyant-la fins aqui i ajudant-la. Pq justament és el q conta.

Uns minuts força llargs, s’hi està a dins. Massa llargs pq no em pregunti a mi mateix diverses vegades si no l’he ajudada ja prou i si no hauria de marxar en comptes de preguntar-me si és del tot net q estigui encara per aquí…
Al final, però, surt. Sembla una mica més tranquila. Almenys, fins q em veu. Pq al veure’m es negiteja una mica. No massa, per sort, però sí­ una mica. Suposo q deu ser remordiments retrobats.

– “Ets aqui encara? Em sap greu, de debò. No saps com t’agraeixo q m’hagis acompanyat, em sap molt greu. Pq no deixes q et convidi a alguna cosa? Si es q en realitat no sóc aixÃí de poruca jo, en serio. M’has ajudat molt, deixa q almenys et convidi a un beure. Si només serà una estona curta, q visc aqui al costat. Si us plau, em faries sentir millor.”
És estúpid negar-ho, pq en realitat no em faig de rogar massa. Sí q li dic q no fa falta, q de debò amb ajudar-la ja en tinc prou, i q només volia assegurar-me q es trobava millor. Però ella insisteix més q jo, i al final accepto el beure, pq se senti millor i pq em demostri q, en realitat, no és tan bleda i q un baixón el tenim tots en algun moment.

Comments
One Response to “atac de pànic”
  1. kjkgqxfnrew ha dit:

    WeJRUJ brlxrkwvtqig, [url=http://ihecjhmhshio.com/]ihecjhmhshio[/url], [link=http://njbhwhvbwbal.com/]njbhwhvbwbal[/link], http://dyapbrzxokuu.com/

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: