El meu 1 d’octubre de 2017

Posted by antonae on Octubre 2, 2017 · 1 comentari 

Intento explicar com de dur emocionalment va ser el dia d’ahir (1 d’octubre). Com els neguits i temors de la nit en vela esperant la visita de la Guardia Civil van donar pas a la profunda ràbia i indignació la salvatge violència de les càrregues de la policia espanyola. Com de difícil era no deixar-se invadir definitivament per la tristor i trencar a plorar. Com de dur era intentar evitar amargar als altres el què havia de ser una alegria col·lectiva. Intentava obviar que moltes persones estaven sent apallissades per les anomenades forces de l’ordre a l’exterior, per a mantenir d’alguna forma d’il·lusió de poder votar. Sembla estrany, però evitar enfosquir el que se suposava que havia de ser una festa participativa va resultar emocionalment complicat. L’ànima em demanava arrencar a plorar.
A més a més, ho complicava la tensió de saber que en qualsevol moment l’horror de l’acarnissament entraria per la porta. Estar en una alerta primària durant hores, preparat per agafar l’urna i arrencar a córrer escales apunt. preparat sense saber ben bé per a què, què podia ser que em passés. Només tenint clar que aquells vots s’havien de protegir. Dubtant de si seria capaç de mantenir-me pacífic arribat el moment; de si sabria aguantar els cops i el dolor. Preguntant-me fins on podrien arribar les lesions, i sí, tenint per a l’adonar-me que no era descabellat pensar que, vist el que estaven fent, podien arribar fins al més enllà.
Van ser moltes hores molt dures. Sumar dos dies i una nit en vela va ser dur físicament. Sumar tota la nit i el dia d’indignació, ràbia, profunda tristor, frustració, por i tensió constant, ho va ser molt més. Moltíssim més.
Al final queda l’alegria immensa de l’èxit aconseguit entre tots, i l’orgull d’haver tingut l’honor de contribuir-hi.
Però l’alegria no em pot curar la ferida que l’1 d’octubre m’ha deixat. La profunda ferida emocional que m’ha deixat pel tràngol personal i, sobretot, per la duresa viscuda per tants altres amb qui compartia d’il·lusió d’opinar.
I m’està costant molt que la ferida no se m’infecti i em deixi odi a dins. Tinc por de que em guanyi. No vull odiar Espanya, vull continuar apreciant tot el que n’aprecio, vull continuar estimant tot i tots els que n’estimo. I sobretot, no vull sentir odi dins meu. No vull ser una víctima de la barbàrie que l’estat espanyol va realitzar ahir perquè volguéssim posar un paper en una capsa.

Arxivat sota independencia2012, projecte-n · Tagged with independència, política